Kautar Mhirou, alumna de 2n de batxillerat de Literatura Catalana, ha estat premiada amb una Menció especial en el XXVI Concurs literari El Gust per la lectura.

Partint del l’obra “Laura a la ciutat dels sants” de Miquel Llor, la Kautar va imaginar-ne un final diferent per a la protagonista, una noia sotmesa, i gairebé ofegada, per la rigidesa de la societat dels anys 30 del segle XX.

Ella, en la seva creació, dona ales a la protagonista per poder evolucionar i decidir lliurement el seu futur.

Enhorabona, Kautar!

https://youtu.be/L33aeXCWRRI

LA NOVA VIDA

Dos anys després que la Laura marxés de Comarquinal…

Estimat Mossèn Joan,

Avui, que ja he aconseguit treure’m la bena  que havia posat l’amor en els meus ulls, m’adono de moltes coses que em porten a establir una conclusió: que venim i marxem sols d’aquest món tan insípid. I és que per arribar a aquesta conclusió, he hagut de passar per moltes males experiències. Vós ja sabeu de quines us parlo.

De fet, no crec pas que a Comarquinal hagin oblidat la meva imatge, perquè tot i que jo em sentia la víctima, sé que segueixen pensant que jo era una intrusa que havia alterat l’ordre social. Però he de dir que és cert allò que diuen: quan se’t tanca una porta, se te n’obren dues més, perquè avui la meva vida és molt diferent de com era fa dos anys, quan encara vivia sota la marginalitat a la casa dels Muntanyola.

Si hagués d’explicar-vos en què consisteix aquest canvi, per començar us diria que ja no sóc aquella dona insegura que aconsellàveu, perquè tot i que he passat per una forta depressió, aquesta m’ha servit per conèixer-me, per aprendre de mi i per saber quines coses ja no permetria mai més. Perquè dels errors s’aprèn, oi?

Bé, penseu el que penseu, considero que ara sóc feliç, més feliç que abans. Ara ja no depenc de ningú, i ningú no em diu com he de viure. I això és el que considero més important, la llibertat.

Pel que fa a la meva adreça, ara visc amb la meva cosina a Barcelona. En una Barcelona on no importa la llenceria que es dugui, la gent amb la que es parli o bé els rumors que s’inventin. I això és el que més m’agrada de la ciutat en contrast amb el poble. A poc a poc me anat oblidant de Comarquinal tot i que de vegades encara visc en un avui ple de records i paraules de l’ahir. De fet, l’únic que em connecta amb aquell poble tancat és la meva relació amb vós. Perquè representeu la bondat dins aquella maldat. Perquè heu estat com un pare per mi, i us ho agrairé tota la vida. Us agrairé no haver cregut els altres, haver-me donat la mà quan més ho necessitava i no haver caigut en el prejudici. Simplement, gràcies.

Espero que vós també estigueu bé  i que ens tornem a veure.

Fins aviat, mossèn.